Claude Cahun o el màrketing de resistència

Ara que acabem de celebrar el Dia internacional de la dona, recupero aquest petit article sobre el treball de l’artista francesa Claude Cahun (1894–1954), que no va ser reconegut fins a 1995, any en què el Musée d’Art Modern de la Ville de Paris li va dedicar una primera retrospectiva.

Al meu entendre, el seu cas és d’aquells en els quals obra i vida estan completament fusionades. No hi ha una teoria, un concepte a aplicar en un determinat camp de l’art, sinó que tota aquesta activitat artística que va desplegar aquesta heroïna del seu temps [i del nostre] va ser en essència una postura vital, una actitud i una resposta sincera davant els esdeveniments de la seva època.

Ella mateixa va ser sempre i sense descans el propi objecte del seu art. Crec que pocs artistes aconsegueixen aquest nivell tan alt d’honestedat, valentia i compromís amb el qual els va tocar viure, com l’ocupació alemanya del territori francès.

Si aquest esdeveniment històric no s’hagués creuat en l’existència de Claud Cahun i Suzanne Malherbe (la seva germanastra, companya sentimental i parella artística) probablement el seu reconeixement pòstum hauria estat el mateix. Però la forma en la qual ambdues es van enfrontar a l’ocupació, deixa una prova del seu valor i el seu compromís amb les llibertats individuals, i sobretot del seu enginy i habilitat com a activistes i, per què no, impulsores del que coneixem avui dia com a màrqueting de guerrilla o, en el seu cas més aviat, de resistència.

Algú va dir que les tropes nazis no entrarien a l’illa de Jersey, però es va equivocar. Allí vivien aquestes dues dones com elles mateixes solien dir “dedicades a unes eternes vacances”. Amb la invasió nazi de 1940 van trobar un motiu per a utilitzar el seu art en favor de la lluita pels drets i les llibertats dels éssers humans. Sense comptar amb l’ajuda de ningú, van iniciar una veritable campanya de comunicació amb l’objectiu de denunciar l’absurd de la guerra i minar la moral de l’exèrcit alemany amb la fi última de provocar la deserció dels seus soldats.

La seva eina, el full volant. Els seus canals de comunicació, els llocs on es trobaven els soldats i els alts comandaments de l’exèrcit alemany: les esglésies, els seients de darrere dels cotxes militars i fins i tot les butxaques de les casaques dels soldats i els cementiris. El nom d’aquesta colossal campanya per a promoure la deserció era Le soldat sans nom (El soldat sense nom), que era la signatura que estampaven en tots els fulls volants. Tanta va ser la producció de fulls volants i el soroll que van aconseguir fer aquestes dues dones amb les seves accions, que la intel·ligència nazi pensava que es tractava d’un grup de resistència nombrós i fortament organitzat que actuava a l’illa.

Els fulls volants consistien en diferents eslògans. Solien transformar les notícies que escoltaven en la ràdio de la BBC (emissora prohibida en aquells dies) en rimes i falses converses amb la tipografia gòtica traçada i els dissenys de Suzzane, dient que la guerra estava a punt d’acabar. Una de les accions que més em va cridar l’atenció va ser la de col·locar en les tombes dels soldats caiguts un missatge escrit en alemany que resava “Per a mi la guerra per fi ha acabat.”

En 1944 el grup de resistència format per Suzanne i Claude és denunciat, probablement per la dona que els venia els paquets de cigarrets. La seva obra va ser confiscada i en gran part destruïda. Tots els seus béns van ser confiscats i elles enviades a presó. En realitat en el judici pesaven sobre elles dues condemnes: una de sis mesos de camp de concentració i l’altra de pena de mort. Claude manifestarà davant els alemanys que preferia que es complís primer la condemna de mort perquè d’aquesta forma pogués deslliurar-se dels sis mesos de presó. Els alemanys li van contestar: “Et dispararem aquí mateix!”

Després de dos intents de suïcidi frustrats, la seva pena va ser commutada i van ser posades en llibertat, però la presó havia minvat la salut de Claude de tal manera que va anar apagant-se a poc a poc. Va morir a l’illa de Jersey en 1954.

Expliquen que durant el seu temps de reclusió, Claude va veure arribar al camp de concentració a nombrosos soldats alemanys, que pel que sembla, havien estat detinguts per deserció. Aquesta va ser per a ella la trista prova que la seva campanya havia aconseguit part del seu objectiu.